L’aigua és un element que ens permet establir un paral·lelisme simbòlic amb la realitat contingent de les nostres vides. L’aigua és un element que se’ns fa present des del mateix moment en què irrompem al món, ens acompanya, se’ns fa imprescindible i persisteix quan ja no hi som. Amb una remor tranquil·litzadora o amb una fúria demolidora, ens dóna pau o temor, ens dóna unes emocions que sentim sense adonar-nos-en que és per ella, i no pensem en la seva transcendental importància per la nostra vida. És una realitat compartida, un lloc comú de trobada, propera, essencial, immanent, que de tant quotidiana i òbvia no valorem. No podem continuar menystenint-la. El seu menysteniment ens aboca a la nostra pròpia extinció. La nostra mateixa realitat existencial està en joc.

La nostra realitat és aigua.

Si preguntem què és l’aigua? La resposta serà molt diferent segons a qui es demani, si a un científic, un filòsof o a una persona corrent.

L’escriptor i filòsof D. Wallace defineix l’aigua com “una realitat òbvia, ubiqua i important que costa de veure i sobre la que costa parlar”, i ens fa adonar que les realitats més evidents, més rellevants i que ens esdevenen vitals, són les més difícils de veure i de parlar-ne. A l’igual que en el conte El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry se’ns ensenya que “l’essencial és invisible als ulls”, Wallace insisteix en la importància vital de prendre consciència del que és real i essencial, i que malgrat que a simple vista no ho vegem, existeix i això és quelcom que hem d’obligar-nos a recordar una i una altra vegada.

Per l’activista climàtica Vandana Shiva, l’aigua és “el cor tant de la vida com de la crisi a la qual s’enfronta la vida”. De fet, el 70 % del planeta és aigua i de tota l’aigua existent només un 2,5 % és dolça, i d’ella un 0,4 % està disponible (i disminuint), per tant és un bé escàs. A nivell biològic juga un paper decisiu en la gènesi, subsistència i organització de la vida; sense aigua no hi ha fotosíntesi, els mamífers precisem de l’aigua amniòtica i els ovípars d’una càpsula nutritiva similar. El 70 % del nostre cos és aigua, i un 85 % en el cas del sistema nerviós i la seva xarxa d’interconnexions. Si patim una deshidratació lleu, el nostre cos es queixa, si la deshidratació és greu, morim. Per tant, l’aigua és vida i qualsevol consideració sobre la manca d’aigua o la falta d’accés a ella té conseqüències ètiques, antropològiques i socials greus.

En el terreny social i pràctic només hem d’observar d’on provenen els nostres aliments bàsics, d’on obtenim bona part de l’energia que utilitzem o d’on aconseguim un bon sistema d’higiene que ens garanteix una millor salut per adonar-nos que els aspectes capitals de la vida pública i privada depenen de l’aigua. La manca d’aigua genera greus conflictes, disposar d’aigua assegura sostenibilitat, pau i justícia. La falta de respecte als nostres rius, llacs i mars se’ns gira en contra i causa patiments que podrien haver estat evitables; per això és important que les persones sentim que formem part de l’aigua, que la defensem contra d’interessos econòmics i polítics i ens empoderem en una lluita per la pròpia dignitat i subsistència.

Així doncs, podem dir que, des de diferents angles, som aigua i que aquesta està al mig dels grans reptes contemporanis. L’aigua és un element bàsic per la vida, però, de tant coneguda l’oblidem. Amb l’aire i la terra passa el mateix. Són elements fonamentals per l’existència de qualsevol ésser viu en el nostre planeta, però no recordem (o no ens en volem recordar) de la seva cabdal importància. Ser conscients d’aquest fet té implicacions que van més enllà dels aspectes pràctics i s’endinsa cap a qüestions de caràcter més espiritual i filosòfic.

L’aigua està al mig dels grans reptes contemporanis.

L’aigua que ara mateix habita el nostre planeta ho ha fet des del principi dels temps i ha format part d’altres éssers vius milions d’anys abans de que apareguéssim nosaltres. L’aigua ens connecta al llarg dels temps i ha configurat els nostres paisatges amb un simbolisme reconegut ja des del Neolític quan l’aigua era considerada força i poder originari, elixir de la immortalitat i principi curatiu, font de la vida, palanca de regeneració, de purificació i d’accés al món sagrat. Totes les cultures han proporcionat un valor especial a l’aigua.

El poble egipci veia en el Nil una mare que proveïa amb abundància als seus fills. L’aigua del Nil va portar la prosperitat a aquest poble que es va assentar en l’oasi que formaven les aigües i els sediments que dipositava en la seva desembocadura. Aquest paper com a proveïdor de recursos s’estén a nombrosos pobles, entre ells els grecs que utilitzaven el Mediterrani com un canal de comunicacions per dur a terme intercanvis comercials, i en nombroses ocasions utilitzaven el seu coneixement sobre el medi com avantatge en conflictes bèl·lics contra els seus enemics.

En la mitologia grega s’associava bellesa i aigua; Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, sorgeix de l’escuma del mar com a resultat de la traïció de Gea executada pel menor dels seus fills Cronos. Tales de Milet va afirmar que l’aigua era el principi o matèria originària d’on havien emergit totes les realitats que composen el complex teixit còsmic. Heràclit deia que: “Cap home pot creuar el mateix riu dues vegades, ja que ni l’home ni l’aigua seran els mateixos”, fent referència a que l’aigua, el món i nosaltres mateixos estem en permanent transformació. Plató va atribuir una forma polièdrica a cada un dels elements foc, terra, aire i aigua; el poliedre proposat a l’aigua va ser un icosaedre ja que considerava aquest element com el més mòbil i fluid de tots. Hipòcrates en la seva descripció dels quatre humors corporals va associar l’aigua a la flegma, idea que es va mantenir vigent fins ben avançada l’Edat Mitjana.

L’aigua com element purificador del cos i de l’ànima ha persistit al llarg del temps i les cultures. Les principals religions del món consideren aquest element en les seves tradicions. En l’hinduisme l’aigua té poders de purificació espiritual. En el judaisme el ritual de la neteja de l’aigua permet restaurar o conservar un estat de puresa. El budisme utilitza l’aigua en els seus funerals. El taoïsme invita a ser com l’aigua perquè flueix de forma natural i la seva capacitat d’adaptació i flexibilitat li permet anar trobant els camins per a superar qualsevol obstacle. El cristianisme utilitza l’aigua en els seus ritus iniciàtics, el baptisme, que mitjançant l’aigua purifica l’ànima i elimina el pecat original. Els musulmans han de netejar-se abans de les cinc oracions diàries.

També la nostra subjectivitat és aigua. La nostra relació amb ella es basa en les emocions. Quan respirem exhalem aigua i en cada respiració sentim. Quan plorem deixem lliscar llàgrimes, la forma més trista que té l’aigua. Qui no s’emociona veient una posta de sol al mar? Qui no s’emociona veient un riu turbulent? L’aigua i les nostres emocions estan profundament connectades. Bauman ens parla de les emocions líquides i Saramago ens diu que no creu que existeixi un silenci més profund que el silenci de l’aigua. Per tant, l’aigua, a més de les seves conseqüències existencials i pràctiques també té connotacions intangibles, per això és important preguntar-se si l’aigua, al llarg de la història, ha estat subordinada a tot allò únicament utilitari en detriment de la resta, fet que ens ha dut a un abús en el seu ús i a una situació d’una crisi mundial de l’aigua, que previsiblement empitjorarà en les properes dècades.

Relacionat amb la crisi de l’aigua, Shiva ens parla sobre la necessitat de redefinir els drets sobre l’aigua. Com ens explica, no ens podem permetre caure en les urpes del lliure mercat i permetre la privatització d’un bé tan preuat. En aquest punt sembla una distopia escoltar les declaracions del CEO de Nestlé, Peter Brabeck, que proposa vendre l’aigua com si fos un aliment més. No ens podem permetre aquests plantejaments de negoci que afecten béns universals. L’aigua ha de continuar essent un bé comú amb una administració comunitària que respongui a les necessitats reals dels pobles, amb uns drets que han d’estar per damunt de l’Estat i del mercat. El dret de l’aigua és un dret natural que permet el seu usdefruit però sense pertànyer a ningú i, donat que és un bé indispensable per la vida, només una gestió descentralitzada i un règim de propietat democràtica dels recursos hídrics pot garantir de forma eficient, sostenible i equitativa el sosteniment de tots els éssers vius del planeta. Cal defensar amb determinació la democràcia de l’aigua i ser conscients que els drets comunitaris són una premissa imprescindible per l’ecologia. Dels principis que apuntalen la democràcia de l’aigua i que garanteixen el dret a que tothom disposi d’aigua neta, destacaria el que defensa que l’aigua és essencial per la vida, que aquesta ens interconnecta i és un bé comú, i que res pot substituir l’aigua. En definitiva, l’aigua no només ens constitueix sinó que ens permet ser. En la seva cura hi va la nostra pròpia subsistència.

La solució que planteja Arne Naess per revalorar l’aigua passa per l’ecosofia, és a dir, conformar nous camins cap a una situació futura en la que estiguin garantides les condicions de vida planetària. Planteja que un pensar – fer alternatiu per canviar de rumb és possible, es tracta d’un estil d’estar en i amb el món, en apertura a unes noves maneres d’autorealització i buscant camins alternatius al sistema econòmic i científic – tecnològic hegemònic. Naess valora el sentiment de pertinença a una xarxa de vida, fet que accentua la percepció del sentir i dels interessos dels altres éssers vius; això es complementa amb el reconeixement de funcions i hàbits comuns accentuant la vivència de que som co – habitants i convivim assajant cadascú el seu propi camí evolutiu. L’experiència concreta ens atansa a un món inacabat i canviant, el món que ens interessa i en el que vivim. La filosofia d’Arne estableix una similitud en el sentit més bàsic, ontològic, i la identificació per similitud remet a reconèixer que participem per igual en la creativitat i potencialitat de Déu o Natura. 

L’actual crisis ambiental deriva d’un procés complex en el que interactuen ecologia, política, societat, humans i no humans i revela una profunda crisi de l’home actual, que abasta valors i actituds culturals i pautes econòmiques que caldria considerar. Sense abandonar les causes materials responsables de la problemàtica ambiental, la filosofia hauria de treballar sobre la seva rel ideològica i espiritual. Naess defensa un biocentrisme no atropocèntric on l’home apareix com una part més de la biosfera de la que depèn i conviu mitjançant una ètica basada en la tolerància amb un món ric i variat.

La percepció del que s’estima que és real està en la base d’uns debats ambientals amb unes posicions antagòniques entre els que Naess denomina genèricament “conservacionistes” i els “desenvolupadors”. El que un conservacionista veu i experimenta com a realitat no és el mateix que veu i experimenta un desenvolupador (empresari, polític o gestor ambiental economicista). Es diu que als que lluiten per salvar el que és viu, i consideren com a viu tot el que inclou un paisatge natural, els hi falta objectivitat, fent referència a la realitat tal i com mostren els fets i no només a com ells la senten; els desenvolupadors, en canvi, experimenten l’ambient des d’una visió galileana. El model mental mecanicista resulta funcional al poder econòmic i polític curtplacista prevalent, però resulta de gran importància donar veu a pràctiques ambientals silenciades que permeten habitar el món d’una manera molt més respectuosa. Si pensem que la riquesa natural contribueix al benestar personal en la mesura que cadascú s’identifica en aquesta diversitat, la conseqüència pràctica és que les persones vulguem conservar la natura per un interès propi; això suposa un canvi de mentalitat que es pot aconseguir mitjançant una reeducació que interperl.li i defensi el biocentrisme.

L’aigua afecta a tots els registres de la vida humana (i de la resta de vides no humanes) i en certa manera es converteix en el seu mirall, amb les connotacions simbòliques d’aquesta metàfora: com l’aigua, el mirall capta el que passa i flueix, reflecteix totes les coses i és el continent receptiu i adaptat al contingut, ens mostra el moviment de l’univers, ens parla del nostre present i ens mostra com pot ser el nostre futur.

Aquest futur, en un planeta que ha estat espoliat i maltractat, on les desigualtats socials són enormes i no paren créixer, no s’albira gaire prometedor. Escoltar Brabeck afirmant que mai s’havia viscut tan bé com fins ara resulta vergonyant, segurament es deu referir a ell i a la seva bombolla social. Recentment hem pogut escoltar als mitjans la notícia sobre la mort de 37 immigrants subsaharians que intentaven saltar la tanca de Melilla fugint de la misèria. Càritas ens informa que la diferència entre la població amb més i menys ingressos ha augmentat més d’un 25 % en els darrers anys i que en el nostre país hi ha 2,7 milions de joves entre 16 i 34 anys afectats per processos d’exclusió social intensa. Oxfam ens explica que en els darrers anys, l’1 % més ric del planeta ha acaparat prop de 20 vegades més riquesa global que la meitat més pobra. Aquestes desigualtats flagrants maten i no podem continuar mirant cap a una altra banda.

Les desigualtats estan en la base de l’amenaça mortal pel nostre futur. La concentració extrema de diners, poder i influència en mans d’uns pocs perjudica a la resta de la humanitat. Estem vivint en un sistema econòmic insà, violent i nociu. Les desigualtats extremes, i en elles s’hi inclouen les desigualtats derivades de la manca d’aigua, són una forma de violència econòmica en la que les decisions legislatives i polítiques a nivell sistèmic i estructural, dissenyades per afavorir a les persones més riques i poderoses, perjudiquen directament a l’àmplia majoria de la població mundial.

Nosaltres com a societat hem de reaccionar, ser capaços d’adquirir capacitat crítica i exercir una actitud contestatària front un neoliberalisme que ens explota i explota a la mateixa naturalesa deixant-la erma. Si pensem en l’aigua com un element dúctil que tot ho guanya potser puguem trobar la manera d’exercir una actitud sensata i intel·ligent que ens permeti renovar la nostra realitat i obrir altres possibilitats de ser i estar en el món que habitem.

BIBLIGRAFIA – NETGRAFIA

Angosto, J. G. i Sánchez, G. (25 de juny de 2022). Devoluciones en caliente y agresiones de la policía marroquí: lo que no se ha visto del salto de Melilla en el que han muerto 37 personas. El Diario.es. Disponible a: https://www.eldiario.es/desalambre/devoluciones-caliente-agresiones-policia-marroqui-no-visto-salto-melilla_1_9117591.html

Bugallo, A. (2014). Ontología relacional y ecosofía en Arne Naess. Nuevo pensamiento, 1(1).

Canal Joe Mita (5 de maig de 2013). This is Water by David Foster Wallace Full Speech. Youtube. Recuperat a: https://www.youtube.com/watch?v=PhhC_N6Bm_s

Canal Andrea Alerta (21 de juny 2013). Peter Brabeck (CEO de Nestlé): el agua debe vernderse como cualquier alimento. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=O9NcwcR-c90&t=66s

CARITAS (18/01/2022). FOESSA presenta la primera radiografia social completa de la crisi de la COVID-19 en toda España. Disponible a: https://www.caritas.es/noticias/foessa-presenta-la-primera-radiografia-social-completa-de-la-crisis-de-la-covid-19-en-toda-espan